lunes, 10 de mayo de 2010



El caos ha estat sempre present en el rerefons de les conquestes humanes. Traiem el cap pel tragallum del castell i ens sentim perduts enfront d'un mar inabastable de relacions suposades i exactituds desitjades però impossibles. El vertigen ens agafa per sorpresa si tenim la força suficient per tal d'anar més enllà del nostres nassos i el coratge necessari per navegar sense brúixola ni timó; sense aquella cordura tipificada i estandarditzada que mata i ofega. Així doncs, investim d'ordre aquelles energies que juguen i riuen de les nostres misèries reguladores; de les nostres patètiques lleis encapsulades en fórmules de cartró-pedra.

I fem filosofia, art, ciència; projectem la nostra necessitat d'ordre elaborant mites (perquè el Cosmos és la interpretació humana del Caos)...edifiquem delicades teranyines a sobre d'abismes insondables on el caos és l'element fundador del teatre còsmic. Construïm superestructures per defugir les tempestes sense nom que bramen a l'altra banda de la nostra estupidesa, tot just a sobre i per sobre de la nostra cordura.

Només qui cavalca la tempesta té i domina el Poder.