martes, 13 de abril de 2010



Una de les castracions més penoses que ha perpetrat la pseudoespiritualitat i els seus apòstols en el cor dels Homes ha sigut, sens dubte, aquella que genera la idea segons la qual cal eliminar l'Ego com si fos una mala herba que creix en una mena de jardí idealitzat, estèril i frustrant.
Ningú que És està buit d'Ego, ningú, encara que aquest "Jo" pugui arribar a identificar-se amb el Tot o amb el Res. Som, és a dir, ens contemplem com una identitat, és a dir, tenim Ego. I és des d'aquesta identitat, des d'aquesta consciència focal, que podem experimentar, fins i tot, la mateixa sensació del nihil, del buit. Qualsevol disciplina que intente destruir el "Jo" no cerca Homes lliures sinó eunucs; no cerca la potència de la Llum sinó que s'arrastra pel fang inercial de la impotència més estèril.
L'Ego, a més a més, no menteix: no ho necessita. Se sap, retira àncores i navega. El subterfugi de l'engany i l'autoengany és patrimoni gairebé exclusiu dels eunucs, dels que no se saben però juguen a saber-se.
Perquè no feia falta el viatge al fons de la matèria i el despertar de la consciència positiva per tal d'acabar fixant la meta en una blancura indefinida; en un esclat dins d'un Tot indiferenciat que, per això mateix, és Res. I potser sigui aquest el segell dels déus: la Voluntat d'Ésser sabent que se és; sentint que se és

No, ho lamento, però Siddhartha és va quedar curt. Només va fer un quart del camí. Perquè fins i tot la més elevada i noble de les compassions precisa de l'Ego per tal de ser efectiva i no només una paraula del gran diccionari de la vacuïtat.