jueves, 8 de abril de 2010

Mari . . .

Ἀθηνᾶ  (Atena)


Em feies i em fas perdre el sentit,
tu, la que cada nit em dóna la mà;
la que cada matinada dorm a sobre del meu cor,
i la que conta els seus batecs amb el compàs de l'Egeu.
Eres tu la que m'acarones quan els déus visiten les meves nits,
quan desperto sense alè pronunciant paraules que no entens;
la que beu la bogeria dels meus mons amb paciència infinita;
mons que són res si tu no hi ets.
Tu la que et fons amb mi en un èxtasi sense fi
i jo aquell que beu la mel dels teus llavis,
el que toca els estels quan acarona el teu cos de marfil;
aquell que es perd en la immensitat dels ulls d'Atena. Els teus.
Càlids i misteriosos, savis i sensuals,
que travessen la meva ànima,
que està nua quan tu la mires,
que mor si tu la oblides,
que necessita el teu somriure per somiar.
Perquè res del que veig mereix la pena si tu no hi ets,
amb mi, a la vora de l'Egeu.