martes, 6 de abril de 2010



Encontrem que la "representació" és el recull d'invencions de les eleccions assumides, mentre que l'abstracció s'arrela en l'abisme de la llibertat que ha precedit i conté aquestes eleccions.
Els elements matemàtics que s'enfonsen en una mena d'estètica no objectiva ens mostren una significació provocadora. Ens suggereixen la idea segons la qual les matemàtiques pures extreuen el seu sentit d'un pre-ser originari, preexistent; que els seus "principia" són funcionalment anteriors al pobre i miserable intel·lecte humà.
Així, les matemàtiques pures pertanyen a l'àmbit de la creació, mentre que les aplicades, al de la invenció.
Sempre he trobat paradoxal i ridícul el menysteniment que arquebisbes de la raó han fet i fan de les afirmacions metafísiques mentre eleven als altars el paradigma matemàtic i la seva aplicació física. Cap ni un d'aquests paios ha vist el llampec que es produeix quan estàs en blanc i el zero absolut sembla posar fi a les teves construccions; cap ni un ha vist com aquest llampec construeix ponts invisibles vers terres desconegudes on creixen flors mai vistes. Ells pontifiquen el que té sentit i els criteris sota els quals aquest sentit és rellevant i significatiu. Tanmateix, són com aquells fariseus: ni passen ni deixen passar; ni veuen ni deixen veure.