sábado, 17 de abril de 2010




Els operadors observables que semblen ser necessaris per explicar el comportament dels sistemes microscòpics resulten ser tals que la constant de Planck ( h ) separa dos valors continus a més de fixar quan són compatibles o incompatibles.
Així doncs, podem afirmar que les particularitats no clàssiques de la Mecànica Quàntica deuen la seva existència al fet que h és finita i no nul.la. Però com des d'un punt de vista macroscòpic la constant h sembla ser nul.la, tots els valors propis semblen estar distribuïts amb continuïtat i tots els observables semblen ser compatibles (i he utilitzat la paraula "sembla/semblen" tres vegades)
És curiosa la similitud amb la Relativitat Restringida, en la qual els efectes que prediu només són observats en el rang de velocitats de l'ordre de la llum ( c ), és a dir, al fet que aquesta velocitat és finita i no infinita.
I no us penseu, no, perquè el fet que dos observables no siguin compatibles té la seva importància, per exemple, a l'hora d'establir el principi d'incertesa de Heisenberg, pilar de tot un ventall de paradoxes clàssicament no resolubles (no compatibles, és a dir, AB - BA # 0)
I el fet que la pedra de toc sigui l'existència de certes constants universals, ens situa davant les preguntes del milió: Per què aquestes constants i no unes altres? Com seria l'Univers manifestat si aquestes tinguessin un altre valor? De fet, podria jo estar fent-me ara aquestes preguntes?
Això ens porta a un altre tema: el principi antròpic, fort i dèbil (però és massa llarg i feixuc per parlar-ne...i avui és dissabte i no ha guanyat el Barça, qüestió digna d'estudi segons paràmetres d'altre tipus com ara les constants arbitrals y la seva connexió amb el blanc)
Quan deixen de ser vàlides aquestes constants? Quines relacions obtindríem en mons on no hi fossin? Quines lleis governarien aquestes relacions? Quin paper tindria la consciència sense aquestes constants?