martes, 12 de enero de 2010

Ehrenfest.


El món de les partícules subatòmiques és ben curiós.

Res nou diré si dic que unes lleis especials regulen el seu anar i vindre pel teixit espai-temporal, la seva aparició a partir de l'energia pura, la seva singularitat que emergeix d'un buit sense forma i, tanmateix, les dota d'una existència material i efímera (o no. I real)

Coneixem, però, un conjunt d'equacions que ens permeten passar d'aquesta existència gairebé fantasmal (i real) a l'existència macroscòpica. I reben el nom d'equacions d'Ehrenfest (que no escriurem).

Existència macroscòpica, és a dir, patrons de probabilitat superposats que, amb la màgia de l'estadística, assoleixen l'estatus de Normalitat amb la seva "realitat" associada.
Deixo pels psicòlegs el paral.lelisme entre els patrons de comportament individuals i col.lectius. Tot un món.

6 comentarios:

MySelf dijo...

Hola Jordi. Se m'escapen una mica aquestes equacions d'Ehrenfest, però he llegit que mostren com la quàntica dels sistemes elementals conté a la clàssica com un cert límit, és a dir, que ens permetrien passar d'allò microscòpic a allò macroscòpic.

Si es dona un comportmanet col·lectiu determinat, és pot ser perquè les probabilitats estadístiques d'un conjunt de individualitats es mouen al voltant de la mitjana. Així que podem parlar d'una realitat de conjunt força consistent i aparentment sólida.

Però, què passa amb la franja que està per sota o per sobre? De fet existeixen també. Si aquestes anormalitats es convertissin en normalitats, podríem crear noves probabilitats amb certa consistència, i es farien reals.

No sé quina relació pot tenir això amb aquestes equacions, però m'ha vingut al cap aquesta idea.

Això faria que ens comportessim com a creadors de possibilitats menys o més conscients...

Abraçades, mestre

MySelf dijo...

Ostres, les implicacions són d'allò més interesants...

Déu meu!

Jordi dijo...

Si, bàsicament aquestes equacions ens mostren el límit per sobre del qual són aplicables les lleis clàssiques. De fet, aquestes no són més que una superposició estadística de probabilitats, com una mena de mosaic vist des de lluny.

Això de la normalitat, com ja saps, està molt arrelat fins i tot en el llenguatge matemàtic...fixat, sinó, en la distribució gaussiana o campana de Gauss, altrament, distribució normal. Fixat amb els paràmetres d'aquesta distribució, amb la seva simetria i amb els valors assignats a les seves mitjanes.
Lo més curiós, però, és que la consciència ordinària sol treballar sota aquests criteris de normalitat, configurant d'aquesta manera la seva realitat.
Però de la mateixa manera que hi han realitats socials no aplicables a les realitats individuals, hi han realitats no normals. I maneres d'accedir a d'elles, de viure-les.

La consciència es comporta, així, com un estructurador de patrons de realitat. I, Myself, surt la màgia.

Una abraçada, mestra.

genetticca dijo...

Tots podem treure en un moment determinat un cunill de la xistera. Pèro cal sapiguer ha on el tens amagat. Hi ha qui el treu del no res, altres, el tenen desde que varen nèixer i no ho saben.
La causa-litat es universal y totes les partícules germanes que provenen del ventre d'una mateixa mare,èr tant els compostos i finaletats són els mateixos, encara que ens pensem que cada un de nosaltres es únic i personal.El que es fa diferens són els códics i costums viscudes, les circunstancies de desomvolupaments, que ens fan pensar i ser difernts, pèro "som" en contexte i conjunt identics.


I vinga Jordi, parla una mica mes d'anar per casa que'm faig la pixa un lio.


Petons

Jordi dijo...

Gen,

Som iguals i som diferents, cert. Hi ha un llibre, crec recordar que d'en Fromm...es diu "la patologia de lo normal" (o alguna cosa semblant)
La vida no seria Vida si no haguessin conills a dintre del barret.

Jajaja...perdona per la complicació del post.

jnj dijo...

¡Uf! Hasta la Teogonía de Hesíodo, no he entendido ni papa. Ergo, debo de ser la hostia de supratómico, amén de iletrado allende las letras.

Salu2.