viernes, 31 de diciembre de 2010

 


La Reina cavalca la torxa de vida,
els cabells solts, pell blanca i nua. Estel de la matinada.
Seus els batecs de la nit,
nit il.luminada, nit blanca, nit de plata.
Nit enamorada.

*

Bon 2011 a tothom !!!

domingo, 12 de diciembre de 2010

viernes, 26 de noviembre de 2010

Et mous a sobre meu, vida meva...
els teus llavis tremolen sobre la meva front,
els meus llavis sobre el teu cor.
Els dits per la teva esquena, direcció Sud
i tu segueixes el ritme de la música.
Respirem agitadament, alhora,
cossos encesos, suau cadència sota una llum tènue, mullats;
i sento el mar a sobre meu, càlid,
i sents el mar a dintre teu,
I em fas un petó, nena...
llarg, intens. Enamorat.
La meva ànima dins de tu,
la teva Vida a sobre meu...

martes, 23 de noviembre de 2010

Jo he vist els portals de l'Oest
més enllà dels mars celestials;
he vist la llum irisada portadora de Vida
i l'ombra negra que derrama l'amargura sobre el món.
He vist els camps de plata on la voluntat és llei,
sol, enmig de la immensitat
he escoltat els tambors de la creació.

Oh mariners feliços
que compartiu el meu viatge
obriu el pit a la turmenta, beveu els vents,
sempre dempeus, amb la mirada més enllà de la lluna,
més enllà dels estels.
Oh navegants del Fat,
sempre dempeus, mai de genolls.
I estimeu, sí, estimeu fins l'esgotament
com jo estimo
rumb a la eternitat.
No hi ha una altra conquesta més digna de ser assolida,
rumb als portals de l'Oest;
cap altre secret més urgent.

miércoles, 27 de octubre de 2010

miércoles, 20 de octubre de 2010



Vinga va, que no es digui...

Consti, però, que no el convido a fer un tomb per la Galàxia.
Ja s'ho farà tot sol, si té ganes i vol... 


martes, 19 de octubre de 2010




Un tomb per la Galàxia, guapa?

sábado, 9 de octubre de 2010

I caigué la guerra sobre el món;
les muralles del cor
assetjades per gegants
d'ulls d'ombra i ànima negra.
I la sang va córrer per les valls
des dels cims més alts,
agitant els abismes impassibles
on la indiferència del Temps té la morada.
I el poderós Oceà es va aixecar,
trons i llamps en el cel i neguit en l'ànima.
I el Sol va tremolar.

Tanmateix, en el foc de la forja de l'ira dels Homes
el martell més pesat fou forjat,
i entre espurnes de dolor
va néixer l'esperança
d'un cor inflamat amb les llums dels estels
i la rabia dels déus.

I nasqué la joia més apreciada,
L'amor va veure la llum, entre les brumes de l'oblid.
I la paraula, el verb, per encarnar-lo




miércoles, 22 de septiembre de 2010

L'avia

Vaig néixer una plujosa matinada d'Octubre, 
encara recordo com m'ho deia la meva avia.
Potser per això adoro la pluja, misty i vent.
I aquella veu, suau, que em bressolava per les nits
Quan els somnis eren gegants enfront la mirada d'un nen.

Jo, jo encara sento aquelles mans acaronant-me la cara
I aquells ulls, blaus com el cel,
Ensenyant-me a somiar, a volar. Sense por;
Mostrant-me els camins per on balla la lluna,
Entre els estels.

No saps com et trobo a faltar.

lunes, 6 de septiembre de 2010

A l'alba . . .

Un fi llençol cobria el teu cos nu. Dormies
I just abans de l'alba,
Quan la boira cobria la vall
I els estels agonitzaven,
Vaig passar, lentament, les gemmes dels meus dits per les teves cames,
I pels teus malucs, baixant a la cintura. I pujant, poc a poc.

Em va semblar que somiaves en veu alta,
Escrivint música amb la teva veu, suau.
I els meus dits es van detindre en el teu ventre,
Que pujava i baixava sota la meva mà,
Amb cada xiuxiueig que et feia sobre el lòbul de la orella.

I potser vaig somiar el suau moviment dels teus malucs, contra el meu cos,
Mentre m'endinsava en el regne dels teus pits
I entrellaçava les cames amb les teves.

I la llum de l'alba va trencar la nit,
I vaig veure la llum dels teus cabells. Encesos.

La teva mà agafava amb força la meva,
Tot just per sobre de la porta de la Vida,
I dibuixàvem notes vermelles,
En el cel del nou dia.


martes, 27 de julio de 2010



Dins de la mar la vaig fer meva,
I la llum de la Lluna fou testimoni
De com ens vam estimar amb la passió de dos adolescents.
I vaig entrar dins d'ella,
Amb tendresa infinita i amb la potència dels estels,
Mentre sentia les seves cames de seda en la cintura
I la seva veu entretallada xiuxiuejant-me "t'estimo";
Els seus pits d'ensomni, amb olor a mar i color de lluna, acaronant el meu pit
I el bategar desbocat de dos cors incendiats per la passió,
Confonent-se amb la remor de les ones,
I les seves mans dibuixant senderes de foc en la meva esquena,
Ferint-la d'amor, luxúria i passió sense límits.
I els seus llavis, i la seva llengua
Amb sabor a sal i eternitat. Vida.

jueves, 24 de junio de 2010

Sant Joan 2010 (Foto propia)

La Força,
Et penetra i manté unida la Galàxia.
Sent-la fluir pel teu Ésser;
Controla-la i fes-la teva
I tindràs el poder dels déus en el palmell de la mà...

... Però NENA, si et mous així, a sobre meu... EM CREMO!!!, jajajajaja...

¡¡¡¡I DIGUES ALGUNA COSA AL BLOOOOOOG!!!!, jajajajajajaja...
¡¡¡¡MACA!!!!

jueves, 27 de mayo de 2010

Dynamis



De l'efervescència de la Nit tragué la llum, 
irisada, polièdrica, creadora de somnis aquosos i vigílies fantasmals, Dynamis pura.
I varen ser fets els camps de púrpura, on res és el que sembla i tot sembla el que és;
I els camins de pedra i cristall,
Senderes d'opinió, veredicte, il.lusió i falsedat. Mentida.
I la misèria fou creada,
Sota el mantell daurat de mil rius de gel càlid
Blancs, sòlids, morts;
I la Vida condemnada,
Tancada sota la clau negra de l'oblid,
Arrossegada pel fang de la inèrcia i la desídia;
Envoltada pel seu crit,
Cantat per veus invisibles,
Des de l'efervescència creadora de la Nit més brillant.





sábado, 22 de mayo de 2010




Amb nocturnitat, furtivament, la llei negra serà derrotada.
Conquistarem el santuari on reina Tamas, la necessitat, la inèrcia, la Mentida,
I serà destronada,
I les portes del destí seran derrocades...
Mil llamps travessaran la matèria
I naixeran ulls de Sol; els fills de l'Home
Aturant les notes de la Llei,
Fent repicar els mateixos fonaments de la Creació.
Amb nocturnitat, furtivament...
Sense descans,
Amb la joia de qui no es rendeix.


lunes, 10 de mayo de 2010



El caos ha estat sempre present en el rerefons de les conquestes humanes. Traiem el cap pel tragallum del castell i ens sentim perduts enfront d'un mar inabastable de relacions suposades i exactituds desitjades però impossibles. El vertigen ens agafa per sorpresa si tenim la força suficient per tal d'anar més enllà del nostres nassos i el coratge necessari per navegar sense brúixola ni timó; sense aquella cordura tipificada i estandarditzada que mata i ofega. Així doncs, investim d'ordre aquelles energies que juguen i riuen de les nostres misèries reguladores; de les nostres patètiques lleis encapsulades en fórmules de cartró-pedra.

I fem filosofia, art, ciència; projectem la nostra necessitat d'ordre elaborant mites (perquè el Cosmos és la interpretació humana del Caos)...edifiquem delicades teranyines a sobre d'abismes insondables on el caos és l'element fundador del teatre còsmic. Construïm superestructures per defugir les tempestes sense nom que bramen a l'altra banda de la nostra estupidesa, tot just a sobre i per sobre de la nostra cordura.

Només qui cavalca la tempesta té i domina el Poder.


sábado, 8 de mayo de 2010



Life Blood

viernes, 23 de abril de 2010

Elbereth Gilthoniel



Cançò d'Elbereth Gilthoniel

"A Elbereth Gilthoniel!
silivren penna míriel
o menel aglar elenath!
Na-chaered palan-díriel
o galadhremmin ennorath,
Fanuilos, le linnathon
nef aear, sí nef aearon!"

***

Oh Elbereth, Dama dels estels!
Argent enlluernador, baixant amb la llum d'una joia

La glòria de les corts celestials

Al cor de les terres d'Arda.
A vos, eternament Blanca, cantaré

des d'aquesta vora de la mar,
aquí, en aquest costat de l'oceà!
 
(Traducció lliure al català)




Αθηνά, σ 'αγαπώ

martes, 20 de abril de 2010



Unes de les eines més potents en matemàtiques són les Equacions Diferencials. A diferència de les equacions "normals", aquestes relacionen les derivades d'una o més variables dependents respecte a una o més variables independents (derivada: variació d'un o més paràmetres respecte a una o més variables). Les solucions són, doncs, dinàmiques i el seu èxit dins de la matemàtica aplicada rau, precisament, en fer de paradigma per l'estudi d'un Univers dinàmic, canviant. De fet, totes les teories realment maques que tenim fins ara es construeixen a partir d'aquestes equacions, des de les equacions d'en Maxwell fins la teoria de la Relativitat passant per la formulació de Newton, Hamilton i Lagrange, de la Mecànica clàssica i arribant a la famosa equació de Schrödinger de la Mecànica Quàntica (o el seu equivalent, realment brillant i enlluernador, de la formulació matricial de Heisenberg).

Algunes d'aquestes equacions, però, tenen un aspecte realment inquietant. Quan fixem uns valors inicials i fem que l'ordinador calcule solucions (sovint és gairebé impossible fer-ho a mà), ens trobem amb certes sorpreses com ara la seva dispersió incontrolada, és a dir, ens trobem amb el caràcter indeterminista de natura. De fet, diem que si les solucions no es poden acotar a partir dels valors inicials i presenten fortes diferències amb petites variacions d'aquests, tenim un seriós problema d'estabilitat, o millor, d'inestabilitat. Per exemple, tots sabem que el Sistema solar té una imatge fixa i estable, amb unes òrbites ben definides. Resulta, però, que aquesta imatge d'estabilitat pot desaparèixer amb petits canvis en els valor de contorn que defineixen la solució que veiem en forma d'òrbites el·líptiques; resulta que el Caos és perfectament possible en un sistema tan estable, maco i poètic com ara "la música de les esferes".

Un d'aquests models regulat per un sistema d'equacions diferencials és aquell que intenta fer prediccions meteorològiques. Va ser Edward Lorentz qui es va adonar, allà pels 60, del caràcter inestable de les seves solucions; de la seva tendència envers comportaments caòtics (aquest és el motiu pel qual els amics del Temps mai s'atreveixen a fer prediccions a llarg termini, malgrat la potència de l'ordinador que facin servir per tal de fer els càlculs. I és important captar aquest punt: no depèn de la potència de càlcul de la computadora utilitzada sinó del comportament bàsicament inestable i caòtic del sistema meteorològic). Per cert, crec que va ser Lorentz qui li va posar a aquest fenomen el nom d'efecte papallona, afirmant que si una papallona mou les ales en un extrem de la Terra, el clima a l'altre extrem pot variar de manera dràsticament incontrolable. 

Incontrolable? Sempre m'he fet aquesta pregunta. Imagineu que aquesta cara de natura sigui la que veiem quan només mirem amb els ulls de la ment (per més poderosa que aquesta sigui). Imagineu que hi ha una estructura no tetradimensional que estem passant per alt i que dóna al sistema físic allò que sembla faltar-li. Imagineu que les equacions diferencials són una simple i més que modesta aproximació d'una altra cosa. I potser sigui aquesta cosa la que va intentar trobar l'Einstein fins l'últim sospir. Potser.

I ja m'estic estenent més del compte. Si voleu aprofundir, podeu fer-li una ullada al concepte d'atractor (i la seva vinculació amb el determinisme, cercat intensament pels humans). També a l'estabilitat de Liapunov. I si fet açò encara us queden ganes, podeu anar al meravellós i profund teorema de Liouville (pareu esment al concepte d'espai de fases d'un sistema) 


PS: Implicacions psicològiques i aplicació al caràcter caòtic dels grups humans; aplicació a una possible explicació entre psicologia "individual" i social. Queda obert.

sábado, 17 de abril de 2010




Els operadors observables que semblen ser necessaris per explicar el comportament dels sistemes microscòpics resulten ser tals que la constant de Planck ( h ) separa dos valors continus a més de fixar quan són compatibles o incompatibles.
Així doncs, podem afirmar que les particularitats no clàssiques de la Mecànica Quàntica deuen la seva existència al fet que h és finita i no nul.la. Però com des d'un punt de vista macroscòpic la constant h sembla ser nul.la, tots els valors propis semblen estar distribuïts amb continuïtat i tots els observables semblen ser compatibles (i he utilitzat la paraula "sembla/semblen" tres vegades)
És curiosa la similitud amb la Relativitat Restringida, en la qual els efectes que prediu només són observats en el rang de velocitats de l'ordre de la llum ( c ), és a dir, al fet que aquesta velocitat és finita i no infinita.
I no us penseu, no, perquè el fet que dos observables no siguin compatibles té la seva importància, per exemple, a l'hora d'establir el principi d'incertesa de Heisenberg, pilar de tot un ventall de paradoxes clàssicament no resolubles (no compatibles, és a dir, AB - BA # 0)
I el fet que la pedra de toc sigui l'existència de certes constants universals, ens situa davant les preguntes del milió: Per què aquestes constants i no unes altres? Com seria l'Univers manifestat si aquestes tinguessin un altre valor? De fet, podria jo estar fent-me ara aquestes preguntes?
Això ens porta a un altre tema: el principi antròpic, fort i dèbil (però és massa llarg i feixuc per parlar-ne...i avui és dissabte i no ha guanyat el Barça, qüestió digna d'estudi segons paràmetres d'altre tipus com ara les constants arbitrals y la seva connexió amb el blanc)
Quan deixen de ser vàlides aquestes constants? Quines relacions obtindríem en mons on no hi fossin? Quines lleis governarien aquestes relacions? Quin paper tindria la consciència sense aquestes constants?



Llarga vida, Maya,
Teva és la meravella.

Maya, nascuda ahir en la ciutat dels Beatles.
Amb molta estima.

martes, 13 de abril de 2010



Una de les castracions més penoses que ha perpetrat la pseudoespiritualitat i els seus apòstols en el cor dels Homes ha sigut, sens dubte, aquella que genera la idea segons la qual cal eliminar l'Ego com si fos una mala herba que creix en una mena de jardí idealitzat, estèril i frustrant.
Ningú que És està buit d'Ego, ningú, encara que aquest "Jo" pugui arribar a identificar-se amb el Tot o amb el Res. Som, és a dir, ens contemplem com una identitat, és a dir, tenim Ego. I és des d'aquesta identitat, des d'aquesta consciència focal, que podem experimentar, fins i tot, la mateixa sensació del nihil, del buit. Qualsevol disciplina que intente destruir el "Jo" no cerca Homes lliures sinó eunucs; no cerca la potència de la Llum sinó que s'arrastra pel fang inercial de la impotència més estèril.
L'Ego, a més a més, no menteix: no ho necessita. Se sap, retira àncores i navega. El subterfugi de l'engany i l'autoengany és patrimoni gairebé exclusiu dels eunucs, dels que no se saben però juguen a saber-se.
Perquè no feia falta el viatge al fons de la matèria i el despertar de la consciència positiva per tal d'acabar fixant la meta en una blancura indefinida; en un esclat dins d'un Tot indiferenciat que, per això mateix, és Res. I potser sigui aquest el segell dels déus: la Voluntat d'Ésser sabent que se és; sentint que se és

No, ho lamento, però Siddhartha és va quedar curt. Només va fer un quart del camí. Perquè fins i tot la més elevada i noble de les compassions precisa de l'Ego per tal de ser efectiva i no només una paraula del gran diccionari de la vacuïtat.

viernes, 9 de abril de 2010




Així comença el mite de la creació en el Völuspá (Les profecies de la Sybila, Mitologia Nòrdica):


"Escolto i veig a un poble sagrat,
en el regne de Heimdal (guardià de l'estatge dels Déus)
Em demanes Valford (pare dels guerrers, altre nom de Odín),
que jo et conti els antics mites dels homes,
que m'endinse en les profunditats de la memòria...

Heus aquí que el món va començar en una edat d'or.
Recordo gegants nascuts en el començament del temps,
que a mi em van criar en temps molt llunyans,
Nou mons jo recordo,
nou arrels de l'arbre del poder (Yggdrasil, l'arbre còsmic)
Que sostenia als mons i també als mons sota la Terra"

jueves, 8 de abril de 2010

Mari . . .

Ἀθηνᾶ  (Atena)


Em feies i em fas perdre el sentit,
tu, la que cada nit em dóna la mà;
la que cada matinada dorm a sobre del meu cor,
i la que conta els seus batecs amb el compàs de l'Egeu.
Eres tu la que m'acarones quan els déus visiten les meves nits,
quan desperto sense alè pronunciant paraules que no entens;
la que beu la bogeria dels meus mons amb paciència infinita;
mons que són res si tu no hi ets.
Tu la que et fons amb mi en un èxtasi sense fi
i jo aquell que beu la mel dels teus llavis,
el que toca els estels quan acarona el teu cos de marfil;
aquell que es perd en la immensitat dels ulls d'Atena. Els teus.
Càlids i misteriosos, savis i sensuals,
que travessen la meva ànima,
que està nua quan tu la mires,
que mor si tu la oblides,
que necessita el teu somriure per somiar.
Perquè res del que veig mereix la pena si tu no hi ets,
amb mi, a la vora de l'Egeu.


martes, 6 de abril de 2010



Encontrem que la "representació" és el recull d'invencions de les eleccions assumides, mentre que l'abstracció s'arrela en l'abisme de la llibertat que ha precedit i conté aquestes eleccions.
Els elements matemàtics que s'enfonsen en una mena d'estètica no objectiva ens mostren una significació provocadora. Ens suggereixen la idea segons la qual les matemàtiques pures extreuen el seu sentit d'un pre-ser originari, preexistent; que els seus "principia" són funcionalment anteriors al pobre i miserable intel·lecte humà.
Així, les matemàtiques pures pertanyen a l'àmbit de la creació, mentre que les aplicades, al de la invenció.
Sempre he trobat paradoxal i ridícul el menysteniment que arquebisbes de la raó han fet i fan de les afirmacions metafísiques mentre eleven als altars el paradigma matemàtic i la seva aplicació física. Cap ni un d'aquests paios ha vist el llampec que es produeix quan estàs en blanc i el zero absolut sembla posar fi a les teves construccions; cap ni un ha vist com aquest llampec construeix ponts invisibles vers terres desconegudes on creixen flors mai vistes. Ells pontifiquen el que té sentit i els criteris sota els quals aquest sentit és rellevant i significatiu. Tanmateix, són com aquells fariseus: ni passen ni deixen passar; ni veuen ni deixen veure.

lunes, 5 de abril de 2010



El bruixot tancava el ulls i es deixava anar.
La seva ment estava silent, com la superfície d'un llac sense vent. Lentament emergien formes vives d'aquell mirall sense fons, serps multicolors i dracs de set caps. Després, poc a poc, les eines d'aquell cervell es posaven a funcionar, sempre sota la batuta d'aquella visió sublim sense la qual la seva força era poc més que res. Aquells llampecs eren la guia fidel vers els secrets de la màgia. I la seva mà esperava l'ordre per resoldre l'enigma de la Vida.
A sota de la seva torre de cristall, els monarques de la raó miraven estupefactes un misteri que no entenien. Les llums fosforescents de la creació.

domingo, 4 de abril de 2010



I els déus van dir:
Sigui la perfecció i la bellesa sota el Cel !
I va ser.

martes, 30 de marzo de 2010

-Què és un esclau? –preguntà en Turin-. Un home que era un home però que és tractat com una bèstia –respongué en Sàdor-. Alimentat només per mantenir-lo viu, mantingut viu només per treballar, treballant només per por del dolor i de la mort.

La infància d’en Turin, Contes inacabats. (J.R.R Tolkien)

domingo, 28 de marzo de 2010

Jo mateix


Hi havia una vegada...





I va dir: Sigui la llum!

I fou la pregunta.
I la llavor dels infants.
I la llibertat.
I el poder.

I ara l'ombra!

I fou la resposta,
rodona, perfecta, superba i acabada.
I els homes.
I la mediocritat i el tedi,
L'opinió i l'esclavatge.

sábado, 27 de marzo de 2010



Esperits lliures,
Heus aquí que veig la llibertat sota regles de pedra,
peus descalços dansant sobre verds sense fi.
Heus aquí que veig un estel
cremant els codis de la Terra.

miércoles, 24 de marzo de 2010

Telperion y Laurelin (Silmarillion)


Dos eren els arbres però u l'esperit que els animava. D'ells naixia la llum d'or i la llum d'argent. I l'amor etern, creador de tot el que ha sigut, és i serà.
I d'aquest amor sublim, d'or i argent, van ser el Sol i lluna. I la separació, i el dolor i la mort. L'edat de l'Home.
Tanmateix, canten els rapsodes i diuen els vidents que les flors argentades i els fruits daurats romanen al fons de l'ànima d'aquells condemnats a morir. I que, per això mateix, reneixen, una i mil vegades, fins que els arbres tornin a fondre les seves llums, d'or i argent.

lunes, 22 de marzo de 2010


Imatges del Silmarillion (J.R.R Tolkien)


En el transcurs d'una conversa, Tolkien i els seus amics Hugo Dyson i C.S Lewis van discutir fins a quin punt els mites, encara que bells i commovedors, no eren sinó mentides. "No són mentides", va afirmar Tolkien..."L'home no és, en última instància, un mentider. No només els seus pensaments abstractes, sinó també les seves invencions han d'originar-se en aquell que no té nom, i en conseqüència reflectir un petit aspecte de la Veritat Eterna. Al crear un mite i poblar el món amb elfs, dracs o nans, el narrador està complint el propòsit diví i mostrant un fragment de la Llum de la qual neix tota llum"

No és pas la meva intenció discutir si aquesta afirmació té o no té sentit. I no ho és perquè, per a mi, el té tot.
Sovint aquesta societat menysprea els productes de la imaginació, com no siguin aquells que cristal.litzen en coses concretes. Sota el meu punt de vista, però, aquesta visió de les coses desertitza l'esperit de l'Home i el redueix a simple màquina calculadora. Segons jo crec, ha sigut la imaginació el pont que ens ha permès creuar la mediocritat i crear els aspectes més sublims d'aquest fenomen anomenat "Humà". I serà la que ens permetrà assolir fites encara no somiades pel comú dels mortals. 

D'aquesta manera, aquest bloc pertany al reialme de la fantasia, i de la poesia. I de la veritat més profunda que existeix: l'amor; en el meu cas l'amor inmens a la meva esposa. No vull sentar cap mena de càtedra al voltant de res, només la meva visió de les coses. I és per aquest motiu, que qui cerca un lloc on filosofar, fer ciència o esgarrapar-se els cabells per la crueltat del món en el qual vivim...s'ha enganyat d'indret.

*
Deixeu-me, doncs, retre homenatge a aquesta empremta amb la qual aquell que no té nom va segellar el nostre esperit, vinculant-lo amb l'Eternitat.

viernes, 26 de febrero de 2010



I si dormires?
I si en el teu somni somiares?
I si somiares que anaves al cel i allí recollies una estranya i bella flor?
I si quan despertares tinguessis la flor en la teva mà?
Ah, Llavors què?


Samuel Taylor Coleridge

martes, 23 de febrero de 2010



Χορεύοντας με τα αστέρια

martes, 12 de enero de 2010

Ehrenfest.


El món de les partícules subatòmiques és ben curiós.

Res nou diré si dic que unes lleis especials regulen el seu anar i vindre pel teixit espai-temporal, la seva aparició a partir de l'energia pura, la seva singularitat que emergeix d'un buit sense forma i, tanmateix, les dota d'una existència material i efímera (o no. I real)

Coneixem, però, un conjunt d'equacions que ens permeten passar d'aquesta existència gairebé fantasmal (i real) a l'existència macroscòpica. I reben el nom d'equacions d'Ehrenfest (que no escriurem).

Existència macroscòpica, és a dir, patrons de probabilitat superposats que, amb la màgia de l'estadística, assoleixen l'estatus de Normalitat amb la seva "realitat" associada.
Deixo pels psicòlegs el paral.lelisme entre els patrons de comportament individuals i col.lectius. Tot un món.