miércoles, 9 de diciembre de 2009

Tornem-hi


John S. Bell


Aquest post està dedicat a Myself i Genetticca, les quals demostren un interès notable en totes aquestes coses.


Paradoxa EPR (Einstein–Podolsky–Rosen):

Quan un electró i un positró es troben i es destruïxen, dos fotons, A i B, parteixen en direccions oposades. Independentment de la distància que els separe, els dos fotons segueixen correlacionats en el sentit que determinades propietats han de tenir valors oposats per tal que la suma siga zero. Si mesurem A per a la propietat X, el seu paquet d'ones es col.lapsa i X adquireix el valor de, diguem, +1. Aleshores sabem immediatament que el valor corresponent per a B és - 1, tot i que no hagem mesurat B. Al mesurar A sembla inferir-se, d'alguna manera misteriosa, el col.lapse del paquet d'ones de B "tot i que A i B no guarden cap relació causal en absolut". Einstein va pensar durant tota la seva vida que havien d'existir variables locals ocultes que explicaren racionalment l'aparent paradoxa. Val a dir que no ho va aconseguir.

Teorema de Bell:

"Cap variable local oculta pot explicar les correlacions que es donen en la paradoxa EPR, el que deixa oberta la possibilitat, tot i que les separen anys llum, que les partícules estiguen connectades per un nivell sub-quàntic no local que ningú coneix". (John S. Bell, 1965)

El físic John S. Bell va demostrar que el que Einstein i els seus col.legues van prendre com paradoxa podia demostrar-se mitjançant l'experimentació.
El Teorema de Bell prova la connexió-correlació entre sistemes no relacionats de manera causal. Bell addueix que mentre les separacions espai-temporals són "reals" en certs contextos, aquesta separació és "irreal" o no té cap importància en la mecànica quàntica. Si tenim dos instruments arbitràriament allunyats entre si (fins i tot poden trobar-se emplaçats en punts oposats de l'univers), per simple aplicació de lleis acceptades de la mecànica quàntica, Bell va demostrar que qualsevol propietat de les partícules que mesurem en l'instrument A, provocarà, simultàniament, un mesurament matemàticament complementari en l'instrument B. I això significa que cada fotó sap què li hem fet a l'altre fotó, i ho sap instantàniament.

Recentment s'ha confirmat el fenomen mitjançant un experiment realitzat pel Dr. Nicolas Gisin de la Universitat de Ginebra. El Dr. Gisin va enviar dos fotons en direccions oposades a través d'un canal de fibra òptica. Quan els fotons es van trobar, un de l'altre, a una distància d'uns 10 Km, es van topar, cadascun d'ells, amb una làmina de cristall davant la qual només se'ls permetia les opcions de creuar-la o rebotar. Ambdós es van veure forçats a prendre una "decisió" entre les dues alternatives igualment possibles. Ja que no era factible la comunicació entre ells, la física clàssica ens haguera assegurat que les seves "decisions" serien independents. Però els dos fotons van prendre la mateixa "decisió" i, de manera incomprensible, ho van fer exactament en el mateix instant (passant-se aparentment pel forro la barrera de la velocitat de la llum). Les dues partícules estaven enllaçades quànticament i es comunicaven instantàniament malgrat la seva separació. Per a Bell i altres físics la paradoxa EPR, que suggereix que la informació quàntica pot transferir-se instantàniament des d'una part de l'univers a qualsevol altra, no viola la Teoria de la Relativitat perquè el que es transfereix no és energia sinó informació (i açò pot portar cua des d'un punt de vista epistemològic perquè, aleshores, què és la informació?)


"No tenim dret, des d'un punt de vista físic, a negar a priori la possibilitat de l'existència de la telepatia i altres fenòmens paranormals" (Einstein en una carta al Dr. Jan Ehrenwald, el 8.7.1946)


10 comentarios:

Ojcar dijo...

Yo he experimentado eso, en cierto modo. Por ejemplo, una vez yo hice una curacion (leve alivio) por imposición de manos a alguie que estaba a 400 km de distancia de mi.

Pero en realidad no importaba en absoluto la distancia que nos separase, como si esta a una cantidad inimaginable de distancia.

Como lo hice?, imaginando en mi mente que yo estaba allí presente donde esa persona estaba y actuar como si de verdad yo estuviera allí. Fue bastantec impactante escuchar a la otra persona decir que estaba sintiendo cosas extrañas mientras yo hice lo que hice.

La telepatia probablemente funcione de un modo similar: imagina que eres la otra persona con la que quieres comunicarte, y piensa en su cerebro aquello que quieres hacerle saber. Un, por ahora, misterio que puede resultar ser algo para nada improbable.

Margot dijo...

Altres blogs amics m'han portat fins aquí.

El poder de la ment és gran, molt gran, potser més que la voluntat... Res no pot negar-se, encara que, de vegades l'escepticisme sigui la postura més prudent.

Una abraçada.

genetticca dijo...

Desde la meva ignorancia referent a la física quántica i las cíencies, només et puc dir que sense aquestes explicacions, tan ben explicades,jo sabía això. Per favor, no vaig de espabilada, no em preguntis perque ho sé, simplement al llarg de la meva vida he anat deduint mitjansant experiencies viscudes i fent les meves cavilacións al respecte,mai no deixo sense explorar cap interrogació. Això que diu l'Ojcar es factible,pèro les coses no van talment aixì.Un no pot preparar o intuir aquesta conexió, es espontánia,no se si m'explico. Saps que passa en el moment mateix que passa, per reaccions que experimentes. Pots sentir com se sent una altra persona perque al mateix temps tu estás sentint el mateix a partir d'aquí pots enviar ones positives o negatives, l'altra persona las rebrá.
Aquest tipus de conexió no succedeis només amb gent, puc sentir un terratremol, o un cambi de temps sobtat, o una mort d'algú que tu sents en el mateix moment que passant.
El desastre de les torres bessones em va trontollar de dalt a baix abans de que passes.No em crec gens especial,penso que l'únic que succedeix es que pot ser la meva sensibilitat per aquestes coses está mes desenvolupada, o pot ser disposo d'uns canals de percepció bastant desobturats. De fet això només passa quan una altra persona te las mateixes características, allòs que tu anomenes electró i positró,que són em sembbla, cada meitat d'un átom dividit.
Total, el que en resum ens vols dir desde la teva certesa d'homa que sap el que diu, es que tot está unit ,que tot forma part d'un tot, que res no es pot separar, que de tot s'assabenta l'univers, res no se li escapa. I nosaltres som petits microcósmos inclosos a un macrocósmos.

Gracies Jordi per la teva dedicació, realment són temes que m'entusiasmen i llegeixo molt sobres això, de vegades las explicacions són tan complicades que em faig un tip de riure, dons volen dir allòs que sense paraules s'intueix. Una forta abraçada, i si us plau, segueix amb aquets temes.

9 de desembre de 2009 17:07

MySelf dijo...

No sé si els pensaments tenen sustància o no, però el que està clar és que transporten informació invisible.

La questó de si un pensament pot viatjar més enllà de la velocitat de la llum, pot estar donada per la qualitat de la informacíó que transporta i per les sensibilitats respectives dels observadors, com molt bé ha apuntat la Genetticca.

No sé si és gaire científic mesurar la qualitat de un pensament, mitjançant la unitats de mesura de la llum (fotons), però intuitivament podem quasi assegurar que el comportament de les informacions que transporten el situen a prop de les lleis amb les que funciona la mecànica quàntica. Però com diu la Margot, hem de ser prudents.

Si parlem de un pensament A y un pensament B que no es coneixen de res, ni estan correlacionats, però que es donen al mateix temps, parlem de "sincronicitat". I són percebuts pel normal de la gent com a casualitats. (Això té una relació amb la paradoxa EPR.)

Però el cas és, que pot ser, cada pensament (informació-fotó) apareix de manera instantània i un observador mínimament sensible, pot considerar aquestes informacions d'allò més rellevants. Perquè l' univers, no juga amb els daus, o això deia el nostre amic Einsten. Són pensaments enllaçats malgrat la seva separació.

Però com funciona aquesta informació? Aquest el misteri que la ciència ha resoldre al segle XXI, i que només alguns il·luminats i místics han estat capaços van percebre de manera directe.

I la pregunta, més important. Aleshores, que és la realitat? La definició que deixa la Forcades és d'allò més suggerent...

Perdoneu l'extensió.

Petons!

genetticca dijo...

My Self


Es tot tant bonic! tant magnific!

La vida,tal com la coneixem i la vivim,es una ficció. La realitat es tant "real" que no la podem percebre.
La energía que mou la matéria de la ment es la mateixa que fa girar el mon, la que mou l'univers sencer,per tant res no queda fora d'ella.
L'investigació el que tracta es de fer evidents aquestes mogudes,de donarlis una explicació amb probes ,per tal de poder dir que son certes.
Tot es fascinant i d'unes dimensións fora del nostre abast, perque no ho dubtem, som petits átoms amb grans curisitats.


m'agradat el teu comentari.

Petons

genetticca dijo...

Imagina...
Será la hostia!

S'acabaran las mal i fetes i tots voldrem ampliar la consciencia mes enllá dels diners i el poder..

Espero...
Gracies

Criteri dijo...

Res, només et vull dir que si pots et facis amb la tèrtulia d'ahir del canal 33 amb dos científics i la monja Forcades, plena sintonía. Em sembla que l'avanç de la cosa quántica serà un altre cop de mall per aquests científics fanàtics,recordo aquell totxo a sou del establishment ,Toharia.

Ojcar dijo...

Usad google para leer sobre la teorías holográficas del cósmos.

Anónimo dijo...

Es el principio de la Interrelación Universal (me lo acabo de inventar pero no queda mal, no?) y echa por tierra pseudo-conceptos como independencia y libertad.
Por cierto, ¿y qué pasa cuando chocan dos electrones?
Un abrazo. Pablo

Jordi dijo...

Eso lo explica la Teoría de Landau.
Esas interacciones de partículas simples de denominan cuasipartículas. Uno de los efectos de las interacciones de Coulomb consiste en cambiar la masa efectiva de los electrones, aproximadamente, en un 25%.
Y luego están las esferas de Fermi...pero eso ya se sale de lo que se puede explicar aquí de una manera razonable y sin el uso de las matemáticas.

Un saludo, Pablo.